Ja sé que només vam
córrer un tros del Pla de la Calma i de la pista que va fins a Aiguafreda, però
els 84 km que vam fer en total prou s’ho valen perquè inclogui aquesta crònica
en aquest bloc de curses. La desconeixença del tipus de recorregut i la manca
d’experiència en la muntanya ens va
privar de poder córrer el que havíem en un principi previst. La qual cosa també
va provocar que s’endarrerís molt l’hora que havíem pensat arribar. També és
cert que en Joan, que està molt en forma, hauria fet aquesta marxa en moltes
menys hores que la Carme i jo.
De fet, ens
pensàvem que hi hauria moltes més pistes de les que vam trobar. Hi havia molts
corriols, i els forts pendents ens van fer desistir d’arriscar-nos a anar més
de pressa del que fèiem. De tota manera, els paratges per on vam passar, fins i
tot en la penombra de la nit no deixaven de ser màgics en cap moment. Un altre
tipus de recorregut més urbà no hauria tingut aquest encís. Haig de
reconèixer que estava espantat, la por
al desconegut hi era present, però alhora amb la il·lusió que representa sempre
afrontar un nou repte. I haver-la pogut fer amb la companyia de la Carme i d’en
Joan ha estat un veritable luxe. Una molèstia a la cama dreta que em va
aparèixer des de sant Llorenç Savall no em va deixar durant tot el que quedava
fins a Montserrat (jo diria més de 30km). El que és curiós és que m’hi vaig
acostumar i no em va resultar una frontera infranquejable en cap moment.
Senzillament la vaig ignorar i vaig seguir endavant. El que se’m va fer una mica
més carregós va ser que quan faltaven 5-6 km, em trobava els peus escaldats i
les pedres i pedretes em semblaven agulles, per això les temudes escales finals
van ser un autopista que em va permetre arribar a la meta amb més comoditat de
la que em pensava.
Experiència
esportiva molt dura, però alhora inoblidable!
.jpg)
Plànol del desnivell:
